Lectura primera 2S 18,9-10.14b.24-25a.30-19,3
Fill meu, tant de bo hagués mort jo en comptes de tu!
Lectura del segon llibre de Samuel
En aquells dies, Absalom es trobà amb els homes de David: cavalcava una mula i en passar la mula sota el brancatge d'una gran alzina, se li agafà el cap a l'arbre, quedà penjat entre el cel i la terra, i la mula s'escapà. Un home que el veié avisà Joab que havia vist Absalom penjat a l'arbre. Joab prengué tres dards i els clavà al cor d'Absalom.
David seia entre els dos portals de la ciutat. El sentinella, que havia pujat a la muralla, al terrat del portal, veié un home que corria tot sol. El sentinella cridà i ho notificà al rei. El rei digué: «Si ve sol, és que porta bones noves». El rei digué a Ahimaàs, el primer missatger: «Aparta't i queda't aquí». Ell s'apartà i esperà. Després arribà el cusita i digué: «Que el rei, el meu senyor, rebi la bona nova que avui el Senyor li ha fet justícia contra tots els qui s'havien revoltat». El rei preguntà: «Està bé el jove Absalom?» Respongué el cusita: «Que els enemics del rei, el meu senyor, i tots els qui es revolten per fer-li mal acabin com aquest jove».
El rei, trasbalsat, pujà al pis superior del portal de la ciutat i arrencà a plorar, cridant, entre sanglots: «Fill meu Absalom, fill meu, fill meu Absalom! Tant de bo hagués mort jo en comptes de tu, fill meu, fill meu Absalom!» Van fer saber a Joab que el rei plorava i es dolia per Absalom. Aquell dia la victòria es convertí en dol de tot l'exèrcit, perquè sentien dir que el rei estava desconsolat per la mort del seu fill.
Salm responsorial 85,1-2.3-4.5-6 (R.: 1a)
Escolteu, Senyor, escolteu i responeu-me,
que soc un pobre desvalgut.
Guardeu la meva vida, que soc un fidel vostre.
Salveu el vostre servent que en vós confia.
R. Escolteu, Senyor, escolteu i responeu-me.
Sou el meu Déu, compadiu-me, Senyor,
que tot el dia clamo a vós.
Doneu aquest goig al vostre servent;
a vós elevo la meva ànima. R.
Vós, Senyor, sou indulgent i bo,
ric en l'amor per a tothom qui us invoca.
Senyor, escolteu la meva pregària,
escolteu la meva súplica. R.
Al·leluia Mt 8,17
Crist portava les nostres malalties,
ens descarregava dels nostres dolors.
Evangeli Mc 5,21-43
Noia, aixeca't
Lectura de l'evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús arribà en barca de l'altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l'aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l'ànima, li diu: «La meva filleta s'està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori». Jesús se n'anà amb ell, i la gent que el seguia l'empenyia pertot arreu.
Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l'havien fet sofrir molt, i s'hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrera, enmig de la gent, i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona». A l'instant se li estroncà l'hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d'ell, es girà a l'instant i preguntava a la gent: «Qui m'ha tocat la roba?» Els deixebles li deien: «La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?» Però Jesús anava mirant, per veure la que ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s'acostà tremolant de por, es prosternà davant d'ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: «Filla, la teva fe t'ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i ves-te'n en pau».
Encara parlava, que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: «La teva filla és morta. Què en trauràs d'amoïnar el mestre?» Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por». I només va permetre que l'acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm». Ells se'n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l'acompanyaven, entra a l'habitació, li dona la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: «Noia, aixeca't». A l'instant la noia, que ja tenia dotze anys, s'aixecà i es posà a caminar. Ells no se'n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.
