 |
DILLUNS DE LA SETMANA V DE QUARESMA
Sant Joan Baptista de la Salle, prevere
Lectura primera Dn 13,1-9.15-17.19-30.33-62
Hauré de morir sense haver fet res d'això
Lectura de la profecia de Daniel
En aquells dies, vivia a Babilònia un home que es deia Joaquim. S'havia
casat amb Susanna, filla d'Helquies, una dona boniquíssima que
reverenciava Déu. Els seus pares, que eren homes justos, l'havien
educada en la Llei de Moisès. Joaquim era molt ric. Tocant a casa seva
tenia un parc on els jueus es reunien, perquè Joaquim era el més
honorable de tots. Aquell any havien estat designats jutges dos ancians,
dels quals havia dit el Senyor: «A Babilònia, la maldat ve dels
ancians, dels jutges que fan creure que governen el poble». Aquests dos
acudien cada dia a casa de Joaquim, on els anaven a trobar tots els qui
tenien algun plet. Al migdia, quan la gent ja era fora, Susanna anava a
passejar pel parc del seu marit. Els dos ancians, que cada dia la veien
arribar, es van apassionar per ella. La passió els va encegar, i
s'oblidaren de Déu i dels deures de justícia. I esperaven una ocasió
favorable.
Un dia Susanna hi anà, com sempre, amb dues minyones, i es volgué
banyar, perquè feia calor. No hi havia ningú més que els dos ancians,
que l'espiaven d'amagat. Susanna digué a les noies: «Porteu-me sabó i
perfum i tanqueu les portes, que em vull banyar». Un cop sola, hi anaren
els ancians i li digueren: «Mira, les portes són tancades, no ens veu
ningú i nosaltres desitjàvem aquest moment. Complau-nos, si no,
t'acusarem que hi havia un jove amb tu i que per això has fet marxar les
noies». Susanna sospirà: «No tinc per on sortir-me'n: si faig el que
voleu, m'amenaça la mort, i si no ho faig, no m'escaparé de les vostres
mans. Però m'estimo més caure a les vostres mans sense haver fet res de
mal, que pecar davant del Senyor». Llavors Susanna cridà, i cridaren
també els dos ancians. Un d'ells corregué i obrí les portes del parc.
Quan els criats de la casa sentiren els crits, entraren per les portes
del darrera, a veure què passava. En sentir el que deien els ancians,
els criats quedaren avergonyits: mai no s'havia dit res de semblant de
Susanna.
L'endemà, quan el poble es reuní a casa de Joaquim, el marit de Susanna,
hi anaren també els dos ancians, amb el propòsit criminal de fer-la
condemnar a mort, i digueren al poble: «Feu venir Susanna, filla
d'Helquies, la dona de Joaquim». L'anaren a buscar, i ella hi anà amb
els seus pares, els seus fills i tots els parents. Els seus familiars i
tots els qui la veien ploraven. Els dos ancians, drets enmig del poble,
li posaren les mans sobre el cap. Ella mirà al cel, tot plorant, perquè
el seu cor confiava en el Senyor. Els ancians declararen: «Ens
passejàvem tots sols dins el parc quan aquesta dona entrà amb dues
minyones. Ella les va fer marxar, va tancar les portes, i un jove, que
estava amagat, vingué a trobar-la. Nosaltres, que érem en un racó del
parc, vam córrer de seguida i els vam veure junts. No poguérem agafar el
jove, que era més fort que nosaltres. Ell obrí la porta i se n'anà. A
ella li vam preguntar qui era el jove, però no ho ha volgut dir. De tot
això, nosaltres en som testimonis». Tot el poble, reunit en assemblea,
els cregué com a ancians i jutges, i la condemnaren a mort. Susanna
cridà: «Déu etern, vós que coneixeu el que és secret i ho veieu tot
abans que existeixi sabeu prou que m'acusen falsament. I ara hauré de
morir sense haver fet res del que s'han inventat contra mi».
El Senyor escoltà el clam de Susanna i, mentre se l'enduien per
matar-la, desvetllà l'esperit profètic en un jovenet que es deia Daniel.
El jove es posà a cridar: «Soc innocent de la sang d'aquesta dona». Tot
el poble es girà i li preguntà: «Què vols dir?» Ell, dret al mig, els
digué: «Tan poc seny teniu, fills d'Israel? Sense haver examinat la
causa ni haver-ne aclarit res, heu condemnat una filla d'Israel. Torneu
al lloc del judici, que l'acusació era falsa». De seguida tot el poble
se'n tornà, i els ancians del poble digueren a Daniel: «Asseu-te entre
nosaltres i parla, que Déu t'ha donat un seny d'ancià». Daniel els
digué: «Separeu-los ben lluny l'un de l'altre i els judicaré». Un cop
els hagueren separat, en cridà un i li digué: «Home envellit en el mal!
Ara trobaràs tots els pecats que cometies amb les teves sentències
injustes, condemnant els innocents i absolent els culpables, tot i que
el Senyor diu: "No condemnis a mort un innocent". Digues sota quin arbre
els has vistos junts». Ell respongué: «Sota un freixe» Li diu Daniel:
«Has encertat la mentida que et costarà el cap, perquè l'àngel de Déu ja
ha rebut l'ordre d'esqueixar-te pel mig». Després el fa retirar, ordena
que vingui l'altre i li diu: «Fill de Canaan i no de Judà! T'ha seduït
la bellesa d'una dona, i la passió t'ha encegat. Això és el que fèieu
amb les filles d'Israel, i elles consentien per por, però una filla de
Judà no ha pogut suportar la vostra maldat. Apa, digues sota quin arbre
els has atrapat junts». Ell respongué: «Sota un server». Li diu Daniel:
«Has encertat la mentida que et costarà el cap, perquè l'àngel de Déu,
que està esperant amb l'espasa a la mà, et serrarà pel mig i us matarà
tots dos».
Tota l'assemblea del poble es posà a cridar, i beneïen Déu que salva els
qui esperen en ell. Després agafaren els dos ancians, que Daniel, amb
les seves mateixes paraules, havia deixat convictes del crim d'acusació
falsa, i tal com mana la Llei de Moisès, els condemnaren a mort. Aquell
dia Déu salvà una vida innocent.
Salm responsorial 22,1-3.4.5.6 (R.: 4ab)
El Senyor és el meu pastor, no em manca res,
em fa descansar en prats deliciosos;
em mena al repòs vora l'aigua,
i allí em retorna.
Em guia pels camins segurs
per l'amor del seu nom.
R. Ni quan passo per barrancs tenebrosos
no tinc por de res, perquè us tinc vora meu.
Ni quan passo per barrancs tenebrosos
no tinc por de res,
perquè us tinc vora meu;
la vostra vara de pastor
m'asserena i em conforta. R.
Davant meu pareu taula vós mateix,
i els enemics ho veuen;
m'heu ungit el cap amb perfums,
ompliu a vessar la meva copa. R.
Oh sí! La vostra bondat i el vostre amor
m'acompanyen tota la vida,
i viuré anys i més anys
a la casa del Senyor. R.
Vers abans de l'evangeli Jo 8,12
Jo soc la llum del món;
el qui em segueix no camina a les fosques,
sinó que té la llum de la vida.
Evangeli Jo 8,12-20
Jo soc la llum del món
Lectura de l'evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús parlà als fariseus i els deia: «Jo soc la llum
del món; el qui em segueix no camina a les fosques, sinó que té la llum
de la vida». Els fariseus li digueren: «Tu ets testimoni de tu mateix:
la teva declaració no té cap valor». Jesús els respongué: «Encara que jo
sigui testimoni de mi mateix, la meva declaració té valor, perquè sé
d'on vinc i on vaig. Vosaltres judiqueu amb criteris humans; jo no
judico ningú, i si judiqués, el meu judici seria vàlid, perquè no soc
sol, sinó jo i el qui m'ha enviat, i la declaració de dos testimonis és
vàlida, tal com diu la vostra llei. Jo soc testimoni de mi mateix, però
també n'és testimoni el Pare, que m'ha enviat». Ells li preguntaren:
«Qui és el teu pare?» Jesús els contestà: «Ni em coneixeu a mi, ni
coneixeu el meu Pare. Si m'haguéssiu conegut a mi, també hauríeu conegut
el meu Pare».
Jesús pronuncià aquestes paraules tot ensenyant en el temple, a la sala
del tresor, i ningú no l'agafà perquè encara no havia arribat la seva
hora.
